26.9.11

Diari personal, 1933


El Diari personal de 1933 de Paul Léautaud (1872–1956) neix a partir d’una relació intermitent viscuda amb obsessió, fàstic i hipocondria. L’estil telegràfic de l’autor supera l’anècdota i pica a la porta de l’exquisidesa narrativa, encara que aquesta estigui carregada d’accions brutes i pensaments que desprenen una fortor encara més malèvola, la mateixa que devia saturar l’habitació plena de gats on Léautaud vivia; la mateixa, també, que s’escapava de dins els seus pantalons, tal i com recorda l’amant, Marie Dormoy, a les seves memòries: “Quan es va entreobrir la roba en va sortir una olor insípida que em va regirar l’estómac i, com que semblava bastant orgullós de la seva nuesa, no se’m va acudir res més que dir-li aquesta frase estúpida: ‘Si que ets priàpic...’”.
Escrit en paral·lel al Journal littéraire –mantingut des de 1893 fins al 1956, i que ocupa gairebé 7.000 pàgines–, el Diari personal de Léautaud es concentra en la vessant més íntima i mesquina d’un dels dietaristes francesos més importants del segle XX. Comença el 13 de gener de 1933 i acaba el 29 de desembre del mateix any, i condensa en poc més de 150 pàgines l’aventura, constant i sòrdida, entre l’autor i la bibliotecària Marie Dormoy. Ell té 61 anys; ella, 46. La primera trobada entre els dos s’esdevé a les oficines de l’editorial Mercure de France on Léautaud feia d’administratiu: “Se m’arrapa i m’ofereix la boca. Un petó. Li fico la mà per l’escot del vestit i li grapejo un pit. Se m’arrapa encara més. Ja trempo”.


A partir d’aquí, el catàleg de trobades amb Marie passa pel sexe oral, la proposta de fer l’amor a la italiana (“per l’altra banda”) i fins i tot alguna excursió compartida al lavabo en què l’orina té un protagonisme destacat. Per acabar d’embolicar la troca una mica més, Léautaud i Marie mantenen relacions en paral·lel –cal no oblidar en cap moment que som a l’any 1933– i les comparacions que l’autor fa entre l’amant de tota la vida, a qui fa referència amb el sobrenom de la Pesta i Marie sempre van en detriment de la bibliotecària, de qui escriu: “No és gens maca de cara (...) Ni cintura, ni malucs ni natges. Tan ampla per dalt com per baix. Una botifarra gegant”; o bé: “Està ben mal feta. El cap enganxat a les espatlles, el cos com una bóta”.
Llegir Diari personal, 1933 és una experiència intensa i degradant, que encara el lector amb les misèries morals i el talent d’un gran pobre home.

© Jordi Nopca (publicat a Time Out Barcelona, 178, juliol 2011)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada