29.4.10

El continent blanc

L'Antàrtida, vista per Werner Herzog

A Encuentros en el fin del mundo, Werner Herzog va filmar la seva visió de l’Antàrtida: impressionava la riquesa quasi còsmica i multicolor del fons marí, el crit persistent de les foques, les tendències homosexuals dels pingüins, però sobretot la indefensió humana, concentrada a la base nord-americana de McMurdo. Allà hi poden arribar a viure poc més d’un miler de residents, la majoria d’ells científics, que compaginen les seves investigacions ultraespecialitzades amb lliçons bàsiques de supervivència. La lluita aferrissada per imposar-se a les adversitats meteorològiques del continent desconegut era un dels interessos bàsics d’Herzog a l’hora de convertir la blancor infinita en matèria documental, justament allò que no ha volgut emfasitzar Mireya Masó en la sèrie de fotografies que formen part de la nova mostra de l’Espai Laboratori de l’Arts Santa Mònica.

Pingu converteix el fred en art

“El meu interès era la recerca d’un paisatge net, sense simbolisme humà. Una part important del projecte era fotografiar diferents espais i moments pels quals havia anat passant”, diu Masó moments abans de donar a conèixer Antàrtida. Temps de canvi, primera vegada que podem veure les diferents motivacions artístiques que es van emportar l’artista fins a un món desconegut. Fins ara, Masó havia mostrat sèries de fotografies i vídeos de la seva seva expedició durant l’estiu austral del 2006; va ser a partir d’una discussió amb la comissària de la mostra, Alicia Chillida, que es va decidir a integrar les diferents vessants d’una cerca que ja des del principi va estar marcat pels vincles amb la ciència. “Em va acompanyar l’ecòloga marina Mercedes Masó, que contràriament al que es pugui pensar, no és parenta meva...”, ens fa saber Mireya, que considera la seva aventura antàrtica com un dels experiments “més estranys” de la seva trajectòria precisament pel gran nombre de col·laboracions de caire científic i filosòfic que ha requerit. El que podem veure a l’Espai Laboratori és la part visible de l’iceberg, que sota l’aigua amaga taules rodones, visites comentades, tallers familiars i escolars i una jornada intensiva prevista pel 28 de maig en què es presentarà l’última part del projecte, un llibre en què s’han fet aportacions en el camp de la biologia, l’arquitectura, la neurologia, la nanotecnologia i la glaciologia.

Una de les fotografies que es poden veure a l'exposició

Segons Chillida, a Masó l’ha mogut la investigació dels límits del paisatge, que podem veure en fotografies com Searching for the straight line –on la marca del gel inscrita a les roques és encadenada amb la ratlla de l’horitzó marí– o la sèrie dedicada al mar de Weddell: en una de les imatges, la superfície de gel és travessada per una escletxa d’aigua en forma d’interrogant; en una altra, la foscor d’una tempesta comença a cobrir el blanc impecable dels illots gelats. “Als vídeos de les Finestres ambientals volia mostrar la percepció dels límits del canvi. Em vaig preguntar a quina velocitat calia que passés alguna cosa perquè en fóssim conscients”, diu Masó, i tot seguit Vicenç Altaió –poeta director del Santa Mònica– fa una valoració purament física d’aquest apartat: “Els diversos vídeos no queden emmarcats a dins de les finestres, com passaria en molts museus, sinó que formen part d’una sala que es veu a través de les finestres”. És a dir: un recurs metaexpositiu.

Els cops de vent i les onades –un crepitar constant– ens acompanyen a mesura que caminem pels tres espais en què es divideix l’exposició: al més gran viatgem per entre blocs de glaç a una velocitat lentíssima, enduts pel corrent; l’apartat de transformacions més espectaculars el trobem a 96 horas. Registro de variabilidad, quatre grans panoràmiques corresponents a quatre dies consecutius del març del 2006 en què observem a quina velocitat pot canviar de cara un retall de paisatge.

Les diatomees...

...Petites però importants
L’observació macroscòpica que Masó presenta a través de fotografies , vídeos i la banda sonora persistent i dissonant és contrastada amb un dels motors microscòpics del viatge, l’estudi de les diatomees, un tipus d’alga unicel·lular i microscòpica que és una de les parts essencials del fitoplàncton. “Les diatomees són un dels microorganismes que fan possible el paisatge: són la base de la cadena alimentària de l’Antàrtida”, diu Masó mentre s’apropa a l’últim dels blocs expositius, en què podem observar 24 esferes amb dibuixos i sanefes ben diferents. “Des de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya vam demanar a 58 estudiants que estudiessin la geometria i l’estructura bidimensional d’una diatomea i a partir d’aquí construissin una estructura tridimensional”, explica l’arquitecta Marta Malé-Alemany. “L’interès va ser doble: per una banda, volíem que, igual que les diatomees –sotmeses a corrents i forces diversos– els treballs trenquessin la simetria; per l’altra, ens interessava investigar les aplicacions arquitectòniques de l’estructura dels microorganismes”. Antàrtida. Temps de canvi sintetitza en pocs metres quadrats un món i un projecte d’un color blanc impol·lut, d’intencions glacials, allunyades –potser una mica massa– de la dimensió humana.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

26.4.10

Nene, hundimos un barco

Grrrrr....

Durant aquests dos últims anys, la presència de Rodolfo Fogwill a les llibreries ha crescut, molt especialment gràcies a Editorial Periférica, que des de Cáceres està apostant per explorar dues línies geogràfiques interessants: la italiana (Lorenza Mazzetti, Giuseppe Cesare Abba, Gianni Celati) i la llatinoamericana (Yuri Herrera, Carlos Labbé, Octavio Escobar). De Fogwill van començar publicant Help a él (2007, però escrita als 80), va continuar amb l’última peça de ficció, Un guión para Artkino (2008) i ara rescaten un dels seus experiments narratius més controvertits, Los pichiciegos, vomitada en només tres dies amb l’ajuda de la cocaïna. “Vaig consumir-ne set grams, però una part de la premsa diu que són vint-i-un, tant se val”, afirma l’autor, que fa un glop de te abans de començar a verbalitzar tot allò que li passa pel cap i que té relació directa (o no) amb aquesta novel·la escrita simultàniament a la guerra de les Malvines (1982). “Estava escrivint una novel·la molt lentament, que havia de portar per títol Memoria romana. Avançava a poc a poc quan sortia de l’agència de publicitat on treballava, i de camí a l’estudi anava a veure la meva mare. Un dia, fent referència al conflicte de les Malvines em va dir: Nene, hundimos un barco, i jo vaig afegir la frase a Memoria romana una mica canviada: Hoy mamá hundió un barco. De cop i volta, però, vaig començar a imaginar una altra novel·la”. Fogwill es va llançar de cap a la piscina sense comprovar si hi havia aigua. En tres dies va tenir llest un text sobre la guerra que, segons l’autor, s’ha convertit en el referent indispensable sobre l’intent argentí de recuperar les illes, colonitzades pel Regne Unit des de l’any 1843.


“Pensava que la novel·la es convertiria en un best-seller i que faria caure la dictadura militar. Estava convençut que les noies comprarien el llibre perquè, confoses pel títol, pensarien que hi havia missatges eròtics xifrats. Si haguessin sabut que un pichiciego, en realitat, és una mena de talp…” Fogwill va escriure el llibre sense saber res del conflicte, fent servir una geografia inventada i batejant els protagonistes amb els noms dels companys laborals que més odiava. “L’obra segueix sent més versemblant que els informes i els testimonis reals per un sol fet: sóc escriptor!”.



Contes sense vergonya
Alfaguara s’ha afegit a la llista de publicacions de Fogwill publicant-ne els contes complets. “En vaig descartar alguns perquè encara em feien més vergonya que els que apareixen al volum”, diu l’escriptor, que reconeix no haver-los ordenat cronològicament per un motiu una mica donjoanesc: “No volia que les noies s’adonessin de la meva decadència física”. Superat el peatge de lectura de Dos hilitos de sangre, el recull s’estructura alternant contes llargs i curts, escrits en primera o tercera persona, amb protagonistes masculins i femenins i de temàtica social, política i filosòfica. “En els contes es veu que m’agrada molt jugar amb el sexe; com a mínim amb el meu, si no hi ha més remei”.

Publicat a Time Out Barcelona (111, març del 2010)

21.4.10

Catàrtic

Workshop (1914-1915), de Wyndham Lewis: un quadre catàrtic

El cardiòleg Andrezj Szczeklik recorre a un dels conceptes de la Grècia antiga a partir de l’aparició a la Poètica d’Aristòtil, la catarsi, per recordar-nos que “la ciència no és res més que una de les maneres de conèixer la realitat”. Szczeklik apel·la a Plató: “Quan arribava als límits del coneixement científic i volia creuar-los, recorria a la poesia”. És gràcies a la creació artística –la poiesi– que es poden desxifrar les veritats on la raó no arriba. L’autor defensa la vigència d’aquest argument viatjant fins als orígens de la medicina. Mites, alquímia i poetes es combinen amb els últims avenços en cardiologia i genètica. “Quan estudiava medicina a Cracòvia anava sovint al Piwnica pod Baranami, un dels cabarets més famosos de la ciutat, i allà gràcies a les meves improvisacions amb el piano del local vaig començar a conèixer escriptors que em van introduir al món de l’art”.Szczeklik recorda amb especial intensitat les trobades amb Zbigniew Herbert o amb Czeslaw Milosz, premi Nobel de literatura l’any 1980, amic i pacient del metge durant quinze anys.

Milosz

“Vaig haver de deixar els estudis musicals per centrar-me en la medicina, però sempre m’ha semblat que totes dues disciplines tenen molts punts en comú”. Dedica tot un capítol del llibre a la música del cor: hi apareix Chopin, Liszt, Castiglione, el baró de Münchhausen, Pitàgores i el papa Joan Pau II. La música impregna tot el llibre. Novalis: “Cada malaltia és un problema musical, i cada recuperació una solució musical”. Szczeklik: “Cal tenir en compte que cada pacient és diferent, però que tots els cossos funcionen harmònicament, i que quan falla alguna cosa és que alguna nota desequilibra la composició habitual”.

El metge que escolta
Catarsis comença recordant com d’important és la paraula a la medicina. Abans d’emetre un diagnòstic, al metge li toca escoltar el pacient, interessar-se per ell. “En tota professió hi ha instants que ens poden ajudar a fer-nos una millor idea: en el cas de la medicina, la trobada entre el pacient i el metge és un dels moments més especials. El metge ha de sentir curiositat pel pacient i ha de voler descobrir quin és el seu problema, i la manera de començar a fer-ho és escoltar la seva narració”. El camí humanista de Szczeklik es combina amb el pragmatisme: “Els metges hauríem de recordar que tots hem de morir d’alguna cosa, i algun dia necessitarem que algú escolti el que ens passa”. Malauradament, la quantitat de visites que cada metge ha d’atendre cada dia dificulten aquesta relació. “A Polònia, el pacient arriba a la consulta i li demanen que ompli dos o tres qüestionaris que cal respondre amb un sí o un no. Quan s’arriba al metge, aquest ja sap directament a quin especialista t’ha d’enviar, però sovint el diagnòstic acaba portant a un laberint de visites que redueixen encara més els minuts de contacte amb el pacient”. Catarsis ausculta els batecs de la medicina actual i els connecta de forma umbilical amb el passat.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

19.4.10

Homenatge a l'escopinya

Un Negroni i el tamboret de pianista

Empar Moliner construeix el seu personatge mediàtic amb una constància esgotadora: la podem veure al sofà dels Matins de TV3, assajant postures inquietants mentre Josep Cuní prova de controlar-li el discurs –multidireccional i ca-ca-ca-tàrtic–; la podem sentir parlant sobre perversions secretes del llenguatge a Catalunya Ràdio, cada dimarts; la podem llegir diàriament a la contraportada de l’Avui (les cosses es disparen en direccions diverses –de tant en tant, encara difícils de preveure). “Voleu saber les diferències de No hi ha terceres persones respecte T’estimo si he begut? Estilísticament, a l’altre llibre volia que el narrador fos fred i molt distanciat i el màxim que feia era ficar-me dins el cap dels personatges i fer una falsa primera persona, tot i que en realitat seguia sent tercera. Aquí he volgut ser més omniscient: el narrador és com una mena de Déu. Tots els contes estan basats remotament o no en la meva experiència personal: això no vol dir que hagi estat cocainòmana ni que hagi anat a avortar, però sí que són coses que he tingut a prop”.
Entre les novetats també cal destacar la presència del món periodístic –Moliner ho marcaria en cursiva–: a La contra, el filòleg Manuel Bou busca escriure una sèrie d’entrevistes d’estil “més sobri i escumejant” que el diari de la competència, Progreso, i per aconseguir ser reconegut passa per un viacrucis divertit, malèvol i força versemblant; a Melodie Nakachian, una presentadora d’un programa televisiu –Bomba– passa revista al que li ha passat des que està embarassada durant l’estada a la clínica on vol avortar; a La sessió de maquillatge, el premi Nobel Sigmund Grossman es prepara per ser entrevistat en un programa de televisió i ha d’aguantar els comentaris d’una maquilladora. “Vaig dedicar el conte a les maquilladores de TV3 perquè no s’enfadessin. Si fas trilogies sobre la Guerra Civil ningú no et preguntarà: ‘sóc jo?, sóc jo?’. Diuen que els escriptors catalans no escrivim sobre el present, però quan ho fem tothom vol saber si és el protagonista. L’Helena García Melero em va dir, sortint del programa del Cuní: ‘Aquest conte és una crítica molt forta contra el món del maquillatge’. No! És una crítica contra la burrície! Ara més que mai estem dividits entre burros i llestos. O més aviat entre burros i normals”.


Evidenciar el clixé
“M’agrada molt la perpetuació del llenguatge del clixé, i d’aquí ve el títol del llibre. Fa uns dies vaig llegir que el Matas havia aconseguit la fiança a través de terceres persones. M’encanta! És com si les terceres persones el fessin més honrat... O, per exemple, en obres de teatre catalanes de l’estil L’amor venia en taxi de tant en tant s’hi pot llegir: passa un tercer. Impressionant! Els personatges del llibre actuen molt com s’espera d’ells, segons una idealització que ells mateixos han fet i que en el fons és poligonera. A Una mica de dieta i exercici hi ha una noia que treballa a una caixa i com que la seva companya té nòvio es vol lligar el primer que troba. El conte es veu des de fora tota l’estona... però no hi deveu haver arribat, encara: és l’últim del llibre”. Moliner sap que els periodistes es planten a les rodes de premsa amb els deures a mig fer –en el millor dels casos–, i per això avança digressivament cap a les intencions d’aquest recull de contes. “Bukowski és un autor que ha estat molt mal llegit, se’l veu un guarro i ja està, però si ets una mica més intel·ligent, a partir dels seus contes, novel·les i poemes hi acabes veient un humanista. Ha passat el mateix amb el costumisme –que s’ha denostat molt: jo, en canvi, l’adoro. M’encanta allò que pejorativament se n’hi diu ‘quadre de costums’. Als meus contes s’hi troben situacions de la vida moderna, urbana i contemporània: m’interessa la vida de la ciutat, de la gent civilitzada, que ha crescut als anys vuitanta i que escolta música endollada”. La doble lectura del costumisme –alimentar-se del clixé per construir situacions actuals al límit– permet que Moliner ens mostri a No hi ha terceres persones una sèrie de panorames generalment força tristos, gens optimistes, recoberts de dosis d’humor i mala bava molt efectius.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

16.4.10

Miracle a Llucmajor

“Feia molt de temps que tenia ganes d’escriure una història d’amor i una comèdia, un llibre on hi entrés llum i aire, una novel·la a favor de l’alegria de viure”, diu Sebastià Alzamora sobre Miracle a Llucmajor, la seva cinquena novel·la, que apareix un any després del seu darrer poemari, La part visible (que va guanyar el premi Carles Riba 2008).

Per trobar l’amor, la llum i l’alegria, Alzamora ha hagut d’empescar-se un viatge geogràfic, temporal i històric que ja des del títol ens remet al neorealisme fantasiós de Miracle a Milà (Vittorio de Sica, 1951). El protagonista, en Pere de Son Gall, treballa en un prototip d’helicòpter –que ell anomena cometagiroavió– a la Llucmajor dels anys vint del segle passat. “En Pere de Son Gall –Pere Sastre Obrador– és una petita glòria local del meu poble. Va morir l’any 1965, set anys abans que jo nasqués, i quan era petit hi havia un petit corrent de reivindicació del seu invent. Als anys vint, quan va enviar els plànols del prototip en què treballava al Ministeri de Defensa li van contestar que en desestimaven la proposta perquè no tenia ‘aplicación práctica’. Un any després del rebuig, Juan de la Cierva va donar a conèixer un invent similar, l’autogir. En Pere es va quedar amb la idea que li havien robat el projecte. Va passar de ser el llunàtic del poble a ser considerat també un pobre idiota”. A partir d’aquests fets històrics, Alzamora construeix una ficció “que podria compartir un aire de mediterraneïtat amb el neorealisme”.


Lluny del Noucentisme
La galeria de personatges –i les situacions divertides i càndides que viuen– ens poden fer pensar en Mario Monicelli, Luigi Comencini i els guions de Rafael Azcona: en Pere, enderiat per aconseguir fer realitat el seu somni, s’enamora d’una noia del poble, Maria Boscana; en Busca Llarga, el millor amic d’en Pere, és un llengut que també viurà la seva història d’amor; el rector don Anicet beu un mica més del compte i té certa fixació pels socialistes i per les dones; les tres gràcies catalanes, la Prudència, l’Hortènsia i la Mercè, irrompen en l’hermetisme vilatà en nom de la Lliga del Bon Mot, associació fundada per Ricard Aragó que a principis del segle XX “combatia el llenguatge groller i la blasfèmia”; la poeta de l’Escola Mallorquina Maria Antònia Salvà, saberuda i benèvola, també té un paper destacat, i és tractada amb més simpatia que el príncep dels poetes –Josep Carner–, de qui es citen quatre versos eufònics amb ironia: “Per una flor de romaní / l’amor daria; / per una flor de romaní / l’amor doní”.

“En Pere de Son Gall va acabar arruïnat, amargat i sol, acollit per les monges del Sagrat Cor. A Miracle a Llucmajor volia donar una visió diferent del personatge. Volia explicar la doble passió que el veia capaç de sentir: pel seu projecte d’invent, però també per Maria. Alhora em venia de gust fer una celebració de la vida i de les coses per les quals val la pena viure: l’amor, l’amistat i les ganes de fer realitat els somnis”.

Publicat a Time Out Barcelona (abril del 2010)

11.4.10

L'home i la mística


Un apropament molt particular a la música pop –menys al·lucinat que de costum– o “un disc de cançons-cançons” és el que ha volgut fer el cantautor de Solsona en aquest darrer treball. Mística domèstica són nou noves composicions variades i fresques que es van enregistrar durant dues setmanes caloroses del juliol passat amb l’ajuda de Raül Fernández (Refree) i una bona colla de músics que han donat nous matisos al repertori de Roger Mas. “Hi ha poca cosa pensada d’abans. Les cançons surten abans de començar a gravar però fins que no veig cap a on flueix el disc de forma natural no puc treure el pic i la pala i començar a treballar de debò”. Una forma una mica mística d’afrontar el procés creatiu que tot i això ha donat uns fruits més transparents que mai: “Aquest disc el pots escoltar sense fer cap esforç. He treballat molt a l’hora de composar-lo, d’arranjar-lo i de buscar les tessitures de veu perquè les cançons s’entenguessin a la primera”.
Per aconseguir aquesta nitidesa, Mas fa més present que en els discos anteriors la ciutat de Barcelona en les seves cançons («Les obagues de l’Eixample», «La cucafera»). Afirma trobar-s’hi “cada vegada millor” tot i que no és el seu hàbitat natural, i adverteix en un to espavilat que “a la ciutat, els seus micromóns poden ser tan tancats com ho és un poble de per sí”.

Mística domèstica no decebrà els seguidors del cantautor, que podran seguir buscant històries rere les seves lletres menys críptiques que habitualment. «L’home i l’elefant» és un regal d’aniversari pel 60è aniversari d’un amic seu, Eloi Serrahima, “home d’una fesomia molt potent –barba llarga, calb i ulleres– que té una habitació plena d’elefants”. A «La ciutat de l’astoret», un blues brut que recorda les últimes cançons estripades de Johnny Cash, fa referència a la Clemàtide Vidalba, “una liana mediterrània que ho infesta tot. Allà a Solsona es dóna a fumar als nens per escarmentar-los: es talla un tronquet petit i s’encén com si fos un cigarret, i si es toca la fusta amb la punta de la llengua et xucla la sang”. Una lectura que es pot treure d’aquesta cançó és que “l’ambient rural pot ser tan asfixiant com aquesta planta, però quan dónes mitja volta pot convertir-se en un parc d’atraccions”. Potser per evitar possibles ofecs espirituals ha volgut homenatjar el filòsof i poeta Francesc Pujols escrivint-li una oda: “Per a Pujols, la conya i la ironia eren útils. No se’n fotia de les coses perquè sí, sinó des d’un coneixement i un respecte. Tot rient parlava de temes molt seriosos, i això avui en dia falta”. Un dels encerts del treball és la resurrecció d’un instrument pràcticament inèdit fora del circuit sardanista com és la tenora. “Tinc clavat el so d’aquest instrument des que era petit perquè el meu avi el tocava, encara que quan jo vaig néixer ja se l’havia venut. Va ser ell qui em va ensenyar a tocar el clarinet i el saxo”. La gràcia de la tenora –sàviament dosificada en dues cançons, la ja citada «Oda a Francesc Pujols» i «Si tu m’ho dius»– és que té “unes freqüències espectaculars que criden l’atenció sempre”. A això s’hi suma el so hipnòtic i elegant d’un instrument que va ser “refusat en favor del saxo tenor en un concurs d’ampliació de la banda militar de l’exèrcit francès a principis del segle XX”.

De les sessions de Mística domèstica en van quedar fora dos poemes musicats de Jacint Verdaguer i una versió de la “cançó pop lisèrgica” «L’àliga negra» de Barbara. No sap si les tocarà en directe, però està pràcticament segur que se les guardarà pel proper treball, que serà una col·lecció de cants tel·lúrics i mantres en la línia del recital ofert a La Pedrera el maig passat. Hi treballa “cada nit abans d’anar a dormir”.

Publicat a Mondosonoro (2006)

7.4.10

Un cementiri de records


“Tres dels meus avis eren catalans: els materns i la mare de mon pare, que es deia Montse Pujol. L’àvia materna, Lucienne, venia del Rosselló i la paterna del Conflent: el padrí, en Jean Montalat, va néixer al Rosselló, però era fill d’un empordanès, en Rossendo”. El primer que ens trobem quan obrim Un país de butxaca, el nou llibre de Joan-Daniel Bezsonoff, és un mapa de l’anomenada Catalunya Nord –en la versió francesa insistent, le Pays Catalan–; tot seguit ens endinsem en “el poble més petit de la plana rossellonesa”, Nils: les vinyes, els quatre carrers i l’omnipresent avi Jean. “Un pagès conegut em va dir: ‘Cada cop que surt aquell home et roba l’escena’. Aquest llibre vol ser un homenatge al meu padrí, perquè era un personatge molt divertit, vital i dinàmic. Sempre deia collonades: era extraordinari”. Gràcies al record de l’avi accedim al besavi empordanès, en Rossendo, de qui el seu fill Jean va aprendre bona part de les seves particularitats lingüístiques, salpebrades d’algunes expressions corses apreses durant una visita a l’illa l’any 1932. Algun renec: Cristiacciu neru. El record d’una inscripció venjativa en un coltell: “Che la mia ferita sia mortale”.

La coccinelle diu: 'Che la mia ferita sia mortale'

L’objectiu del llibre era recordar els parents però alhora homenatjar la llengua catalana i recordar en quin estat es troba quan es creua la duana espanyola. “Volia descriure el món de la meua gent, un món agonitzant, quasi perdut. Volia retre aquest homenatge a la meua gent però també descriure el seu món, perdut i agonitzant. The world we knew, com canta Frank Sinatra. Una llengua es pot perdre en tres generacions, i tres generacions no són res. Quan el meu avi va néixer, a Nils ningú no parlava francès. Quan jo mori probablement ningú no parlarà català. Volia decorticar el mecanisme d’afrancesament, fer-ho d’una manera literària –potser divertida o emocionant, segons com”. Bezsonoff pitja l’accelerador: “Abans et treien la cultura catalana i te’n proposaven una altra de potent, sòlida plena de premis Nobel. La França de Sarkozy no pot proposar res d’interessant… Som cornuts i a més ens toca pagar el beure! Estem doblement fotuts: ens han robat la cultura catalana i ens en foten una sense interès, la literatura del senyor Pennac, Amélie Nothomb i companyia. Si ho compares amb els clàssics de fa trenta anys la situació fa riure! Ens han donat una llebre mig morta. És una situació molt trista, perquè els nord-catalans són infracatalans, i a sobre fan una espècie de reivindicació permanent i insuportable de la catalanitat: et foten la senyera per tot arreu, el taller català, la maison catalane, el bordell català… tot és català, però a l’hora de la veritat, ni un mot. Hi ha gent que ven préssecs i els posa al damunt d’una senyera, però si t’hi adreces en català no t’entenen...”



És interessant com Bezsonoff descriu la presa de consciència de la llengua en què començaria a escriure novel·les: primer el trobem llegint Espriu mentre fa el servei militar, més endavant passa per la Universitat Catalana d’Estiu , per l’enamorament de Sílvia Munt fent de Colometa a La plaça del diamant, per una visita a l’Alguer i la construcció d’un petit cànon literari que no passa per Verdaguer, March ni el Tirant lo blanc però en canvi s’emociona amb Estellés, Rodoreda, Maragall o Narcís Oller. “Deú n’hi dó el que feia: em va encantar La papallona i La febre d’or. Són excel·lents, molt millors que moltes novel·les publicades actualment”. Bezsonoff, que després de tres llibres de caire autobiogràfic ja té una nova novel·la acabada, està convençut de seguir escrivint en català. “M’agradaria que d’una puta vegada hi pogués haver una Catalunya catalana. És el meu somni. Només si passés això escriuria en francès”.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)

6.4.10

La mantis de la censura


Una de les fixacions de l’editor i assagista Quim Torra és l’exhumació del passat periodístic i històric més recent. Ho ha fet escrivint sobre Eugeni Xammar (Periodisme, permetin?) o recopilant textos sobre els escriptors exiliats catalans (El Nadal que no vam tornar a casa). Mentre esperem que aparegui Viatge involuntari a la història del periodisme català, última peça de la seva feina persistent i metòdica tenim el resultat del viatge a l’Archivo General de la Administración del Estado d’Alcalá de Henares per furgar els informes de lectura dels censors franquistes. Les millors obres de la literatura catalana (comentades pel censor) presenta 150 dels informes escrits entre 1946 i 1980: no arrenca l’any 1939 perquè fins al final de la Segona Guerra Mundial l’edició en català es limita a algunes parts de La Bíblia, les Vides de Plutarc o les obres completes de Verdaguer “con la ortografía de la época” –és a dir, abans de la reforma fabriana–; no acaba amb la mort del dictadorperquè encara podem llegir valoracions per part dels inquietants lectors sobre la novel·la introbable de Monzó, L’udol del griso al caire de les clavegueres (“Hay bastantes tacos y libertad sexual, pero sin descripciones excesivamente pornográficas”), una edició de les lletres de Pi de la Serra (“algunas de estas con cierto sentido blasfemo”) o Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig (“No hay ataque directo a persona o Institución”).

Enmig hi trobem una col·lecció de valoracions sobre obres de Pere Calders, Agustí Bartra, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda o Joan Sales, que amb Incerta glòria va aconseguir una de les polèmiques censores més extenses: sis informes de lectura i nombroses rèpliques i contrarèpliques. “Ataca al dogma? SÍ. ¿A la Iglesia? SÍ. ¿A sus Ministros? SÍ. ¿A la Moral? SÍ. ¿Al Régimen y a sus instituciones? NO. ¿A las personas que colaboran o han colaborado con el Régimen? NO”, trobem a l’últim dels informes, que tot i això no impedeix l’autorització de la publicació del llibre després de sis mesos de valoracions. La Primera història d’Esther, de Salvador Espriu, és publicada sense problemes (“Nada censurable”) i Josafat, de Prudenci Bertrana, és autoritzada per pertànyer a les obres completes de l’autor, encara que se’n critiqui l’argument “escabroso y repugnante por el lugar santo”, la catedral de Girona.


Als ulls del censor, la novel·la de Bertrana és resumida amb ànima de notari: “Un sacristán que recibe habitualmente a una prostituta, quiere romper estas relaciones pero ella se opone, disputan y la mata sin querer”. A banda de funcionar com a catàleg detallat de monstruositats, Les millors obres... ens recorda que molta de la literatura estudiada amb ulls de pregadéu encara es llegeix en la versió retallada.

Publicat a Time Out Barcelona (110, març del 2010)